Desplaçaments

La nostra Penya organitza habitualment desplaçaments al Camp Nou i al llarg dels anys hem presenciat molts partits, un dels més especials pel que va representar va coincidir com és natural amb la visita del Real Madrid. Per aquest partit, que es disputava el 28 de desembre del 1975 és va preparar un gran desplegament, ja que la Pubilla Universal de la Sardana, aquell any la torroellenca Teresa Pujol, va fer el servei d’honor junt amb l’Àngel Mur, que va rebre un homenatge per part del Club. La van acompanyar a la gespa del Camp Nou socis de la Penya amb senyeres i la nostra bandera.

16
En Tià, l’Enric, En Vilavedra i en Josep amb la senyera i la bandera del Barça al Camp Nou, el 28 de desembre de 1975.

Anar al Camp Nou, els primers anys, era una festa, per la gent era una excursió, fins i tot durant molt de temps a la tornada de Barcelona sopàvem al Restaurant Mas Pi, on ens trobàvem amb altres penyes en un gran ambient.

Repassant el llibre d’actes, ens trobem que els primers anys per cada partit se sortejava una entrada entre els socis, fet que hem recuperat d’un temps ençà, amb la diferència que actualment se sorteja una entrada per cada cent socis.

18
El nostre president a punt de trepitjar la gespa del Camp Nou, acompanyat per la Roser i la Pilar. El del bigoti és el Sr. Joan Granados.

Finals
Seguint el Barça, la Penya ha visitat un bon grapat de ciutats.

19
Primer desplaçament a Europa, cap a Beveren. En Jaume preparant les senyes d’identitat.

Recopa
Per a tot el barcelonisme, l’any 1979 va arribar l’hora de poder gaudir d’una final continental que feia temps que desitjàvem, aquesta va tenir lloc a la ciutat suïssa de Basilea, que va tenir la presència de més de 35.000 seguidors, entre ells, nosaltres. Es va organitzar el viatge amb sortida el dilluns 14 i tornada el dijous 17, amb visites a Ginebra, el llac Leman, Berna, Interlaken i Basilea. La final de Basilea va aconseguir que el Barça, a més de ser més que un club, fos també la bandera del país, una explosió d’alegria ens va fer sortir a tots del Local Social per recórrer els carrers de Torroella cridant visca el Barça i visca Catalunya.

Aquest viatge va resultar tan rodó que ens va engrescar a tots a repetir-lo l’any següent. Un cop a casa ja es parlava de tornar-hi. Dit i fet, quasi amb els mateixos protagonistes, es tornava a Europa visitant, entre altres ciutats, Munic.

El camí fins a arribar a la final va ser complicat, el sorteig de vuitens ens va apare-llar amb l’Anderlecht, que ens va guanyar a casa seva per 3-0. En el partit de tornada, el Camp Nou es va emplenar com mai, per superar el rival i començar el que podríem anomenar esperit europeu, el de les grans remuntades. L’estadi era una olla de pressió i el Barça va guanyar per penals, després que Zuviria empatés l’eliminatòria quan faltaven pocs minuts per al final en una gran jugada personal.

A quarts de final superàvem l’Ipswich Town, i en la semifinal, el Beveren, un altre equip belga, amb un gol tres minuts abans del final d’en Hansi Krankl, en el que va ser el nostre primer desplaçament europeu.

21
En Jaume, en Lluís i en Quimet, vestits per a l’ocasió a Beveren.

El Barça tenia el passaport per a la final, ens esperava el Fortuna de Düsseldorf. El camí havia estat difícil i aquesta final era quelcom especial i així va ser. Una fita màgica, 16 de maig de 1979 a Basilea, que va marcar tota una època i va despertar l’expectació de tot Catalunya. No s’havia aconseguit mai mobilitzar tants seguidors, l’ambient era extraordinari. El partit, d’infart, a cada gol nostre, gol dels alemanys, pròrroga, i els minuts que es feien eterns fins al xiulet final amb el resultat de 4-3, a favor nostre.

El 12 de maig de 1982, al Camp Nou, aconseguíem la segona Recopa, contra l’Standard de Lieja, en guanyar per 2-1, amb gols de Simonsen i de Quini.

25
Una colla de penyistes davant del monument de la Sardana, també celebrant la Recopa de Basilea.

Hauríem d’esperar fins al 10 de maig del 1989 a Berna, per aconseguir un altre títol europeu, el primer de Johan Cruyff com entrenador. Davant la Sampdória amb gols de Julio Salinas i de López Rekarte. Aquesta vegada però, el viatge es va limitar a la ciutat de Berna.

26
El grup que va viatjar al sud d’Alemanya, després de l’èxit del viatge a Basilea.

29
Hi som tots! Davant de l’autocar que ens va portar a Berna.

27
Pancarta a Berna, dedicada als nostres amics, després del 4-0 del Milà.

Tornàvem a arribar a la final l’any 1991 a Rotterdam, però les baixes d’en Zubizarretai l’Stòitxkov, perjudiquen l’equip, que perd 1-2 amb el Manchester United.

L’any 1997 també a Rotterdam, amb el París Saint Germain, guanyàvem per 1-0 amb gol de Ronaldo.

Copa d’Europa
Després d’onze anys sense guanyar el títol de Lliga, el 1985 amb la contractació de Terry Venables, vàrem poder jugar la copa d’Europa. La final es jugava a Sevilla, el 7 de maig de 1986 i com es lògic, amb tota la il·lusió del món ens trobàvem preparant el desplaçament.

Feia goig veure la capital andalusa tenyida de blau-grana i amb les senyeres onejant per places i carrers. L’estadi Sánchez Pijuan ple de gom a gom, tots érem del Barça, doncs l’altre equip, l’Steaua de Bucarest, quasi no portava seguidors.

30
En Quimet Serra era sospitós i la policia el registrava mentre el seu sogre entrava a l’estadi amb la petaca de whisky sota el barret.

34
El Sánchez-Pijuan ple de seguidors del Barça, per veure la final de la Copa d’Europa.

Per arribar a la final havíem superat a semifinals el Goteborg, en una altra nit màgica, amb en Pichi Alonso de protagonista al fer els tres gols. A la final, el partit i la pròrroga va acabar sense gols i el Barça va fer un joc penós. L’Urruti vaaturar dos penals però els nostres no en van marcar cap.

A la tornada la gent estava molt decebuda, per aixecar els ànims vam dinar a Sant Carles de la Ràpita. Vam trigar sis anys a tornar jugar una final.

La copa jugada a Londres la podríem titular de “Wembley a la glòria”.
El 20 de maig de 1992 va convertir Catalunya en una festa i com és lògic a Torroella també ho vam celebrar a l’engròs.

Mentrestant una bona colla de socis de la Penya eren allà, en directe, xalant d’aquells moments històrics. En tornar ens van comentar l’espectacle als carrers de Londres plens de gent amb samarretes, banderes i bufandes blaugrana, fent-se fotos amb els bobbies.

Per arribar-hi, no ho hem d’oblidar, l’equip va passar diverses proves de foc. El Kaiserslauten va estar a punt de deixar-nos un cop més a la cuneta, després de guanyar-los al Camp Nou per 2-0, al seu camp patiríem de valent amb un 3-0, i amb el temps quasi exhaurit va sorgir la figura d’en Bakero, que d’un cop de cap prodigiós ens classificava.

37
En Pere Bis, en Jaume, la Teresa i en Salvi a l’estadi de Wembley.

41
Bon viatge, bon ambient, bon menjar i bon veure a Vitòria, l’any que vam guanyar la Lliga 1997-1998.

El millor encara havia d’arribar, començàvem a preparar l’anada a Londres, Wembley ens esperava sis anys després del fracàs de Sevilla. Aconseguir entrades va ser una tasca força difícil com passava gairebé sempre, però amb les altres penyes de les comarques gironines aconseguíem emplenar un avió.

A la final tornàvem a trobar-nos el mateix equip de la Recopa a Berna, la Sampdoria, que venien ferits amb ganes de revenjar-se. Els homes de Cruyff van tenir força ocasions de decidir el partit, un pal de l’Stòitxkov després d’una gran jugada, ens va posar l’ai al cor. Corrien elsminuts i era evident el cansament dels jugadors, fins que una falta a l’Eusebi a prop de l’àrea italiana va permetre que amb una jugada estudiada en Koeman amb un fort xut fes el gol més desitjat de tota la història blaugrana.

Al cap de dos anys arribaria la final d’Atenes, de trist record, vam perdre contra un disciplinat i preparat Milà, que ens va guanyar per 4-0, i es va posar fi al Dream Team.

Hem tornat a acompanyar el Barça a París, Mònaco, Florència, a partits de les rondes de classificació, ja que no hem arribat a cap més final.

Copa del Rei
El 18 de juny de 1981, el Barcelona aconseguia la copa de la temporada 1980-81, en guanyar l’Sporting de Gijón al Vicente Calderón, per 3-1, gràcies a dos gols d’en Quini i un de l’Esteban.

La temporada 1982-83, a Saragossa, el 4 de juny de 1983 la tornàvem a guanyar al Real Madrid amb un gol decisiu d’en Marcos. Nosaltres estàvem situats aldarrere de l’altra porteria.

El 5 de juny de 1984, al Santiago Bernabeu, perdem amb l’Athlétic de Bilbao per 1-0 en un partit molt dur, que va acabar amb enfrontaments entre els dos equips.La temporada 1987-1988, el finalista va ser la R. Societat, un gol d’Alexanco va ser suficient per vèncer.

La temporada 1989-1990, la final es jugava a l’Estadi Luis Casanova, on vam derrotar el Real Madrid per 2-0.

El 28 de juny de 1997 la tornàvem a guanyar, aquesta vegada a Madrid amb el Betis per 3 a 2. Com a anècdota, ¡oh me-ravella! va sonar l’himne del Barça al Santiago Bernabeu.

Tornàvem a anar a València el 29 d’abril de 1998, contra el Mallorca, guanyem la copa per penals.

En partits de la Lliga, també hi hem estat presents; socis nostres han donat suport a l’equip a Vitòria, l’any que vam quedar-hi campions; a Saragossa;a Sant Sebastià, en diverses ocasions; la Corunya i Vigo, Pamplona, Sevilla.